Reviure històries o l’aventura d’iniciar l’escola

Evidència aplicada

L’inici d’EI3 és un procés intens a l’escola. En aquest moment, la literatura esdevé una eina d’acompanyament emocional i col·labora a crear vincles que ajuden els infants a sostenir la situació. A més a més, la lectura reiterada d’obres amb estructures repetitives afavoreix el desenvolupament de la capacitat de fer hipòtesis i anticipacions.

Descripció

Som al setembre, en una aula amb 25 infants d’EI3. Les famílies poden acompanyar els seus fills i filles a la classe i acomiadar-se’n tranquil·lament. Un cop n’han marxat les persones adultes, cadascú es mostra d’una manera diferent. Hi ha criatures que es veuen afectades, n’hi ha que no en semblen gens, n’hi ha que estan inquietes, n’hi ha que no es mouen del lloc…

La incertesa i les inseguretats es perceben en l’ambient. És per aquest motiu que decideixo conduir els infants cap a l’aventura de llegir-los una història bonica. Confio plenament en la bona literatura i hi recorro per acollir els nous membres de l’escola.

Tinc la sensació que, dins la inestabilitat que viuen els petits (que de cop es troben en un lloc nou, amb persones noves i amb dinàmiques també noves), trobar referents literaris estables els ajuda a sentir-se més tranquils i a començar a generar vincles i xarxa amb les persones que tenen a la vora, infants i mestres.

Començo aquest recorregut amb el llibre titulat Anem a caçar un ós!, un conte d’estructura repetitiva, amb onomatopeies i l’alternança d’imatges en color i en blanc i negre, que convida a viure el plaer d’aventurar-se cap allò desconegut, amb un final que s’intueix sense que sigui explícit.

L’explico servint-me de la melodia original de la cançó anglesa que l’articula i ben aviat les criatures mostren interès per la història i en gaudeixen. Mentre canto els vaig mostrant que el text del llibre és la lletra de la cançó. Al cap de pocs dies tothom en recorda la música, i les ganes de reviure l’aventura no paren de créixer.

El fet d’anticipar les accions dels personatges, de saber què passarà a la pàgina següent, de conèixer el desenllaç de la història, etc. aporta seguretat i benestar a la mainada.

Aquestes narracions compartides fan que els petits tinguin referents literaris comuns. En dies com aquests, poder-se retrobar amb personatges que tothom coneix i reviure sensacions conjuntament ajuda a teixir sentiment de col·lectivitat.

Així doncs, quan sortim de l’aula per anar a jugar amb altres infants, descobrir que ells també tenen el llibre de l’os esdevé un motiu d’alegria.

—Mira, Maria! Aquí també tenen l’os! –diu una criatura mentre remena els llibres de la biblioteca d’aula dels companys.

Passa el mateix amb un altre infant, que, mentre anem pel passadís, es fixa en el quadre de la paret i, de cop, amb els ulls com taronges, s’atura i diu:

—L’os! És aquí!

Vivim i revivim l’aventura un munt de vegades i, quan arribem a les guardes del final del llibre, mentre observem la il·lustració, un infant diu:

—Pobre os! Està trist!

—Per què? —li pregunto provant de fer emergir la seva interpretació de l’última il·lustració.

—Perquè els nens se n’escapen! —contesta amb cara de pena.

—És un os bo! —diu una altra criatura aixecant-se presa per la indignació.

—Potser només volia jugar! —imagina el primer infant.

Parlar del que sentim, del que observem o del que imaginem, abans, després o mentre s’està llegint un llibre, és una situació comunicativa intensa, i la participació intencionada i respectuosa de la persona adulta permet fer evolucionar les converses que afavoreixen l’enriquiment de les interpretacions i que propicien l’elaboració i la comprensió de nous significats. Aquestes converses i el que se’n genera serà el que més endavant seguiran fent els infants quan puguin accedir al codi escrit. La literatura que no es comparteix ni s’elabora col·lectivament pot quedar limitada.

Tot plegat em porta a creure, encara més, en la rellevància que té apropar les criatures a llibres de qualitat i des de la pròpia emoció.

Referència bibliogràfica

Rosen, M. i Oxenbury, H. (2013). Anem a caçar un ós. Barcelona: Ekaré.